Em resisteixo a acabar el record de Riba sense transcriure un fragment d'una conversa que Pla té amb J. M. Carles Tolrà. No afegeixo cap comentari.
-Tradueixo l'Odissea al català, amb tota la fidelitat que m'és possible i en un català còmode i intel·ligible. Sobre l'Odissea us diré que al meu entendre Victor Bérard veié les coses molt bé. Hi ha molts de versos interpolats, afegits, que no són homèrics. La traducció de Riba és considerada intocable. Riba és considerat un pontífex. És com totes les traduccions professorals: horrible. La traducció de Riba és basa en el fet que el traductor vol fer hexàmetres. Això l'allunya de la fidelitat. (Posa diferents exemples.) Quina necessitat tenia Riba de fer versos? Havia simplement de traduir. No us penseu pas que la traducció de Bérard sigui millor. És rarament fidel. Gairebé totes les traduccions al francès no donen l'autor traduït. Les traduccions al francès semblen purament destinades a demostrar com hauria escrit l'autor si hagués escrit en francès. Fa riure. Riba era noucentista. Escrivia un català amb unes frases que semblen filferros torts. És una literatura estranyíssima que no es llegirà mai per gust, fatigosíssima. (tanca els ulls, les faccions se li crispen lleugerament i es posa a riure.) Ja sé que l'Odissea us agrada i que heu parlat molt de Bérard...
Josep Pla. Notes per a Sílvia.
dijous, 23 de juliol del 2009
dimarts, 21 de juliol del 2009
Més Riba
Llegint la nota anterior de Pla, és possible que els ribians no en quedin del tot satisfets i afegeixin un element més a l'antipatia que senten per Pla -es pot ser ribià i planià alhora?-, de manera que m'ha semblat oportú afegir un altre fragment en què no només no s'observa cap reticència envers l'obra de Riba sinó que l'individualitza positivament com no ho fa amb cap altre escriptor del país.
Paul Valéry em fa la impressió d'haver estat l'escriptor francès de la seva generació dotat de més possibilitats i mitjans d'expressió. De vegades arriba on pocs arribaren abans. Això implica un esforç fenomenal com rarament es veu. En el nostre país, Carles Riba és el mateix cas que el de Valéry. Riba també fou un home rigorós, precís i concret. Riba arribà a tenir mitjans d'expressió com no hi ha precedents -que jo sàpiga- en el nostre país.
Josep Pla. Notes disperses
Paul Valéry em fa la impressió d'haver estat l'escriptor francès de la seva generació dotat de més possibilitats i mitjans d'expressió. De vegades arriba on pocs arribaren abans. Això implica un esforç fenomenal com rarament es veu. En el nostre país, Carles Riba és el mateix cas que el de Valéry. Riba també fou un home rigorós, precís i concret. Riba arribà a tenir mitjans d'expressió com no hi ha precedents -que jo sàpiga- en el nostre país.
Josep Pla. Notes disperses
dilluns, 20 de juliol del 2009
Carles Riba, en el cinquantenari de la seva mort
No sé si aquest text de Pla es consideraria un homenatge a Riba adient en el cinquantè aniversari de la seva mort, però, ben llegit, li atribueix una qualitat, o potser un defecte, que alguns li neguen: la passió.
No crec que Carles Riba fos un poeta: fou molt més filòsof que poeta: filòsof obscur -obscurit, potser, per la versificació. També fou més filòsof que poeta l'Alfieri i en aquests últims anys, Paul Valéry a França. Les trauccions del grec i del llatí, de Riba, considerables. (Fundació Bernat Matge). Riba fou un home apassionat.
Josep Pla. Notes del capvesprol.
No crec que Carles Riba fos un poeta: fou molt més filòsof que poeta: filòsof obscur -obscurit, potser, per la versificació. També fou més filòsof que poeta l'Alfieri i en aquests últims anys, Paul Valéry a França. Les trauccions del grec i del llatí, de Riba, considerables. (Fundació Bernat Matge). Riba fou un home apassionat.
Josep Pla. Notes del capvesprol.
dijous, 19 de febrer del 2009
Un homenot: Pompeu Fabra
Avui, per celebrar l'aniversari de Pompeu Fabra, faré un extra al bloc i deixaré un fragment de l'Homenot que Pla li va dedicar.
Pompeu Fabra s'extingí a Prada (Conflent) l'any 1948.
La seva mort significà la desaparició del català més important del nostre temps. Fabra ha estat el català més important del nostre temps perquè és l'únic ciutadà d'aquest país, en aquesta època, que, havent-se proposat d'obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d'una manera explícita i indiscutible. En aquest sentit no hi ha ningú més que s'hi pugui comparar. El destí de Fabra ha estat únic, gloriós, exclusiu. Feia molts anys, feia moltes dotzenes d'anys, que no s'havia produït en el nostre país un cas semblant. En el nostre temps concretament totes les empreses de caràcter col·lectiu i els homes que s'hi posaren davant tingueren un destí mancat, foren emportats avall per una catàstrofe sense precedents. De l'inenarrable, fabulós naufragi, només queda dempeus una obra i una figura: la figura i l'obra de Pompeu Fabra.
[...]
D'entrada semblava un senyor d'una normalitat absoluta - un senyor de mitja estatura, flac, ossat, rigorosament afaitat, d'ulls blavissos però intensos, d'una presència modesta però real, vestit de gris, que alternava amb el blau marí quan es mudava, d'un acolliment amable però caut i circumspecte, d'una total simplicitat, desproveït de gesticulació, mancat de pintoresc, silenciós, pausat, lent, en fi, un senyor que fumava en pipa amb el millor tabac ros que podia obtenir.
Llavors vivia a Badalona. Els dies feiners venia a Barcelona amb el tramvia. Dedicava una determinada quantitat d'hores a les seves obligacions - l'Institut, les lliçons, etc.- i cap al tard es deixava caure a l'Ateneu. De vegades pujava a la biblioteca un moment per veure un llibre o per escriure -un torterol de fum fidel i mandrós darrera l'orella- un d'aquells curtíssims, prodigiosos papers que publicava, amb gran èxit, en un diari del matí titulats genèricament "Converses Filològiques". Després baixava a la penya i s'asseia amb l'evident satisfacció de l'home un mica fatigat que pot reposar una estona. [...] Quedàvem uns quants periodistes que, treballant a la nit, teníem les tardes lliures. Com que jo era un d'aquests, vaig poder parlar amb Fabra moltes hores, mentre davant d'una cervesa, fumant una pipa, esperava l'hora de tornar a agafar el tramvia.
Al cap d'unes hores de parlar-hi us adonàveu d'una cosa: de l'atracció que Fabra tenia. No era pas que entre Fabra i el seu interlocutor es trenqués cap forma de glaç. No. La relació és mantenia sempre igual, com el primer dia: circumspecta, cauta, una mica distant. Era simplement que a mesura que l'anàveu tractant, us sentíeu, al seu costat, cada vegada més bé. Era el tracte agradable, confortable, net, clar, precís, que Fabra tenia, que us anava guanyant lentament. Com que la seva dialèctica social no disposava de cap element pintoresc ni de cap escafarall anímic, hauria estat difícil de dir que era un home simpàtic a la moda del país. Però tampoc no és pot dir que no fos assequible. Era simplement que la seva simpatia tenia un altre origen. Era la seva calma, la seva activa lentitud, la invariabilitat del seu humor, l'absoluta seguretat que donava que tot el que deia ho hauria pogut fonamentar, el que feia que la seva persona irradiés una sensació de benestar gairebé físic. Jo us asseguro que en aquella Barcelona del temps de què parlo, plena d'infatigables tabalots, de tristos frenètics, d'improvisats sense pes, trobar un home com Fabra, un home que no parava mai del que no sabia, feia un gran efecte. En aquest punt la seva figura era tan singular, que a mesura que el diàleg anava durant arribàveu a tenir la percepció que Fabra us estalviaria absolutament que us arribés de la seva part un qualsevol estirabot impensat o una qualsevol ximpleria. En aquest sentit el seu tracte era deliciós, com una convalescència. era tranquil·litzador, segur, positiu. I era, encara, un contacte a través del qual sempre s'aprenia.
[...]
Sobre els anys de Bilbao de Pompeu Fabra, Unamuno contava una anècdota que és molt significativa per a donar a entendre la seva ironia de pince-sans-rire. Un dia, Unamuno i Fabra anaren a fer una visita al noviciat de l'orde dels jesuïtes, a Loiola. El rector de la casa volgué acompanyar-los personalment. Els jesuïtes pretenen (deia el rector de Salamanca), com ja es prou sabut, que en la seva religió jesuítica, com afirmaven els autors del XVII, hi ha els homes més intel·ligents de cada moment. El rector deia:
-Fijese usted, don Miguel, en las caras de los muchachos... ¡Qué finura, qué raza, qué inteligencia!
I, en efecte, hi havia estudiants que semblaven intel·ligents i que potser no ho eren tant com semblaven. I n'hi havia que no ho semblaven tant i potser ho eren positivament. I també n'hi havia alguns que presentaven un aire d'espesseïment molt visible.
-¿Vostè creu, pare rector -preguntà amb això Unamuno assenyalant-ne un d'aquells darrers-, que aquest xicot té l'aire molt intel·ligent? No prejutjo res, és clar. Ho dic simplement per les aparences...
-Home... en efecte... potser... -digué el pare rector, notòriament empallegat.
Es produí una pausa lleugerament incòmoda.
-És igual, no es preocupi. Aquest el deuen tenir destinat a màrtir de la Xina... -digué Fabra amb una perfecta naturalitat, amb el petit somriure del que torna a reprendre el diàleg, sense recalcar cap paraula, com si parlés del temps.
Unamuno esperà la reacció del pare rector amb un posat lleugerament estamordit. El pare rector, després d'un moment de perplexitat, considerà que la frase de Fabra tenia una gràcia molt viva.
Josep Pla. "Pompeu Fabra", dins Homenots. Primera sèrie, 1948
Pompeu Fabra s'extingí a Prada (Conflent) l'any 1948.
La seva mort significà la desaparició del català més important del nostre temps. Fabra ha estat el català més important del nostre temps perquè és l'únic ciutadà d'aquest país, en aquesta època, que, havent-se proposat d'obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d'una manera explícita i indiscutible. En aquest sentit no hi ha ningú més que s'hi pugui comparar. El destí de Fabra ha estat únic, gloriós, exclusiu. Feia molts anys, feia moltes dotzenes d'anys, que no s'havia produït en el nostre país un cas semblant. En el nostre temps concretament totes les empreses de caràcter col·lectiu i els homes que s'hi posaren davant tingueren un destí mancat, foren emportats avall per una catàstrofe sense precedents. De l'inenarrable, fabulós naufragi, només queda dempeus una obra i una figura: la figura i l'obra de Pompeu Fabra.
[...]
D'entrada semblava un senyor d'una normalitat absoluta - un senyor de mitja estatura, flac, ossat, rigorosament afaitat, d'ulls blavissos però intensos, d'una presència modesta però real, vestit de gris, que alternava amb el blau marí quan es mudava, d'un acolliment amable però caut i circumspecte, d'una total simplicitat, desproveït de gesticulació, mancat de pintoresc, silenciós, pausat, lent, en fi, un senyor que fumava en pipa amb el millor tabac ros que podia obtenir.
Llavors vivia a Badalona. Els dies feiners venia a Barcelona amb el tramvia. Dedicava una determinada quantitat d'hores a les seves obligacions - l'Institut, les lliçons, etc.- i cap al tard es deixava caure a l'Ateneu. De vegades pujava a la biblioteca un moment per veure un llibre o per escriure -un torterol de fum fidel i mandrós darrera l'orella- un d'aquells curtíssims, prodigiosos papers que publicava, amb gran èxit, en un diari del matí titulats genèricament "Converses Filològiques". Després baixava a la penya i s'asseia amb l'evident satisfacció de l'home un mica fatigat que pot reposar una estona. [...] Quedàvem uns quants periodistes que, treballant a la nit, teníem les tardes lliures. Com que jo era un d'aquests, vaig poder parlar amb Fabra moltes hores, mentre davant d'una cervesa, fumant una pipa, esperava l'hora de tornar a agafar el tramvia.
Al cap d'unes hores de parlar-hi us adonàveu d'una cosa: de l'atracció que Fabra tenia. No era pas que entre Fabra i el seu interlocutor es trenqués cap forma de glaç. No. La relació és mantenia sempre igual, com el primer dia: circumspecta, cauta, una mica distant. Era simplement que a mesura que l'anàveu tractant, us sentíeu, al seu costat, cada vegada més bé. Era el tracte agradable, confortable, net, clar, precís, que Fabra tenia, que us anava guanyant lentament. Com que la seva dialèctica social no disposava de cap element pintoresc ni de cap escafarall anímic, hauria estat difícil de dir que era un home simpàtic a la moda del país. Però tampoc no és pot dir que no fos assequible. Era simplement que la seva simpatia tenia un altre origen. Era la seva calma, la seva activa lentitud, la invariabilitat del seu humor, l'absoluta seguretat que donava que tot el que deia ho hauria pogut fonamentar, el que feia que la seva persona irradiés una sensació de benestar gairebé físic. Jo us asseguro que en aquella Barcelona del temps de què parlo, plena d'infatigables tabalots, de tristos frenètics, d'improvisats sense pes, trobar un home com Fabra, un home que no parava mai del que no sabia, feia un gran efecte. En aquest punt la seva figura era tan singular, que a mesura que el diàleg anava durant arribàveu a tenir la percepció que Fabra us estalviaria absolutament que us arribés de la seva part un qualsevol estirabot impensat o una qualsevol ximpleria. En aquest sentit el seu tracte era deliciós, com una convalescència. era tranquil·litzador, segur, positiu. I era, encara, un contacte a través del qual sempre s'aprenia.
[...]
Sobre els anys de Bilbao de Pompeu Fabra, Unamuno contava una anècdota que és molt significativa per a donar a entendre la seva ironia de pince-sans-rire. Un dia, Unamuno i Fabra anaren a fer una visita al noviciat de l'orde dels jesuïtes, a Loiola. El rector de la casa volgué acompanyar-los personalment. Els jesuïtes pretenen (deia el rector de Salamanca), com ja es prou sabut, que en la seva religió jesuítica, com afirmaven els autors del XVII, hi ha els homes més intel·ligents de cada moment. El rector deia:
-Fijese usted, don Miguel, en las caras de los muchachos... ¡Qué finura, qué raza, qué inteligencia!
I, en efecte, hi havia estudiants que semblaven intel·ligents i que potser no ho eren tant com semblaven. I n'hi havia que no ho semblaven tant i potser ho eren positivament. I també n'hi havia alguns que presentaven un aire d'espesseïment molt visible.
-¿Vostè creu, pare rector -preguntà amb això Unamuno assenyalant-ne un d'aquells darrers-, que aquest xicot té l'aire molt intel·ligent? No prejutjo res, és clar. Ho dic simplement per les aparences...
-Home... en efecte... potser... -digué el pare rector, notòriament empallegat.
Es produí una pausa lleugerament incòmoda.
-És igual, no es preocupi. Aquest el deuen tenir destinat a màrtir de la Xina... -digué Fabra amb una perfecta naturalitat, amb el petit somriure del que torna a reprendre el diàleg, sense recalcar cap paraula, com si parlés del temps.
Unamuno esperà la reacció del pare rector amb un posat lleugerament estamordit. El pare rector, després d'un moment de perplexitat, considerà que la frase de Fabra tenia una gràcia molt viva.
Josep Pla. "Pompeu Fabra", dins Homenots. Primera sèrie, 1948
diumenge, 25 de gener del 2009
FBM (III): "...haver de començar cada dia és horrible"
No crec que calgui afegir res, la cosa és clara. Que al Fundació duri més o menys, que els clàssics que ho han dit tot es llegeixin me´s o menys, és una qüestió secundària. No s'hi pot fer res si un vol començar cada dia.
-La Fundació de la “Bernat Metge” només té un propòsit: demostrar a les persones cultivades del nostre país, als seus elements comercials i industrials, que en el món s’ha produït tot, que s’hi ha dit tot, que s’hi ha escrit la totalitat. És a dir: la finalitat de la F.B.M. és crear una continuació. Si no es té un testimoni –el que sigui- d’una vida humana permanent, es produeix una situació terrible! Tenir la sensació d’haver de començar sempre, cada dia, hi ha res més desagradable? Ara bé: el coneixement dels clàssics és el que evita aquestes animalades selvàtiques i posa les coses en el seu autèntic sentit. La publicació dels autors antics té aquesta finalitat autèntica. Els autors antics ho han dit tot, ho han descrit tot, han fet una obra immensa i en molts aspectes insuperada. Tot aquest món s’ha de veure i, en aquest sentit, l’edició dels clàssics pot ser d’una utilitat immensa.
-Senyor Estelrich, esteu fent una apologia del regrés...
-Dels regrés, no! De la permanència, sí! La utilitat dels antics és enorme! És enorme sobretot des del punt de vista de la intel·ligència, de la comprensió, de la nostra vida. El salvatge és el qui no té passat, o el qui l’ignora, o el qui no en pot tenir la menor referència. No es tracta de viure al dia, es tracta de viure com sempre. Cada dia hi ha més gent interessada en aquest sentit. Haver de començar cada dia és horrible. No en dubti ni un moment.
-D’acord, Ja no en dubtot ni un moment.
-Gràcies! La qüestió és no caure en la salvatgeria, en un futur en què ningú no sap el que l’espera; del nostre passat, només en poden donar una idea detallada i autèntica els autors antics.
-És que per ara no ha estat pas gaire agradable.
-Segur, però hi ha hagut homes i dones i, per tant, no hi ha hagut, ni hi ha, més cera que la que crema! D’aquest terrible fet, és difícil, probablement impossible, de sortir-ne; s’ha de fer el que es pugui, i l’edició dels clàssics, en la nostra llengua –cosa que mai no havia existit- pot ser més o menys positiva.
..................
-De tota manera, l’edició dels clàssics no deu pas ser un treball facilíssim...
-Què vol que sigui! En aquest país, no hi ha cap precedent. Si ens en sortim –jo sempre he estat optimista-, serà segurament l’esforç més gros d’allò que ara s’anomena cultura d’aquest país. Ara, s’ha de fer o al menys intenta fer-ho.
Es produeix una petita pausa i després el senyor Estelrich em diu:
-El primer llibre que sortirà de la col·lecció serà el del poeta llatí Lucreci “De rerum natura”, el qual ha estat magníficament traduït pel professor Balcells de la Universitat de Barcelona. Res a dir sobre la traducció:perfecta. És un poeta considerable, de gran categoria, extremament crític. Vull dir no gaire festiu. En seguiran d’altres...
................
-Durarà la Fundació? En aquest país no dura mai res. Tot fuig, tot cau, to s’esvaeix.
-Farem el que sigui possible... –em diu sempre rient.
I aquest fou el senyor Joan Estelrich que vaig conèixer inicialment.
-La Fundació de la “Bernat Metge” només té un propòsit: demostrar a les persones cultivades del nostre país, als seus elements comercials i industrials, que en el món s’ha produït tot, que s’hi ha dit tot, que s’hi ha escrit la totalitat. És a dir: la finalitat de la F.B.M. és crear una continuació. Si no es té un testimoni –el que sigui- d’una vida humana permanent, es produeix una situació terrible! Tenir la sensació d’haver de començar sempre, cada dia, hi ha res més desagradable? Ara bé: el coneixement dels clàssics és el que evita aquestes animalades selvàtiques i posa les coses en el seu autèntic sentit. La publicació dels autors antics té aquesta finalitat autèntica. Els autors antics ho han dit tot, ho han descrit tot, han fet una obra immensa i en molts aspectes insuperada. Tot aquest món s’ha de veure i, en aquest sentit, l’edició dels clàssics pot ser d’una utilitat immensa.
-Senyor Estelrich, esteu fent una apologia del regrés...
-Dels regrés, no! De la permanència, sí! La utilitat dels antics és enorme! És enorme sobretot des del punt de vista de la intel·ligència, de la comprensió, de la nostra vida. El salvatge és el qui no té passat, o el qui l’ignora, o el qui no en pot tenir la menor referència. No es tracta de viure al dia, es tracta de viure com sempre. Cada dia hi ha més gent interessada en aquest sentit. Haver de començar cada dia és horrible. No en dubti ni un moment.
-D’acord, Ja no en dubtot ni un moment.
-Gràcies! La qüestió és no caure en la salvatgeria, en un futur en què ningú no sap el que l’espera; del nostre passat, només en poden donar una idea detallada i autèntica els autors antics.
-És que per ara no ha estat pas gaire agradable.
-Segur, però hi ha hagut homes i dones i, per tant, no hi ha hagut, ni hi ha, més cera que la que crema! D’aquest terrible fet, és difícil, probablement impossible, de sortir-ne; s’ha de fer el que es pugui, i l’edició dels clàssics, en la nostra llengua –cosa que mai no havia existit- pot ser més o menys positiva.
..................
-De tota manera, l’edició dels clàssics no deu pas ser un treball facilíssim...
-Què vol que sigui! En aquest país, no hi ha cap precedent. Si ens en sortim –jo sempre he estat optimista-, serà segurament l’esforç més gros d’allò que ara s’anomena cultura d’aquest país. Ara, s’ha de fer o al menys intenta fer-ho.
Es produeix una petita pausa i després el senyor Estelrich em diu:
-El primer llibre que sortirà de la col·lecció serà el del poeta llatí Lucreci “De rerum natura”, el qual ha estat magníficament traduït pel professor Balcells de la Universitat de Barcelona. Res a dir sobre la traducció:perfecta. És un poeta considerable, de gran categoria, extremament crític. Vull dir no gaire festiu. En seguiran d’altres...
................
-Durarà la Fundació? En aquest país no dura mai res. Tot fuig, tot cau, to s’esvaeix.
-Farem el que sigui possible... –em diu sempre rient.
I aquest fou el senyor Joan Estelrich que vaig conèixer inicialment.
dijous, 22 de gener del 2009
FBM (II) "... aquesta vida fa molts anys que dura"
Continuo l'article de Pla sobre els orígens i la finalitat de la Bernat Metge començat al post anterior:
Jo em dedicava al periodisme. Havia sentit dir que s’havia creat la F.B.M. (Fundació Bernat Metge), per a l’edició de clàssics grecs i llatins, i que el senyor Estelrich en seia el director. A mi e sembla que el primer de donar aquesta notícia seria potser útil. En periodisme hi ha una cosa bàsica: ser el primer a donar les notícies per vagues que siguin, i de vegades en gran part inventades. En tot cas, aquest fet, me’l donaren els tècnics. M’asseguraren que la idea de crear la F. B. M. provenia del senyor Cambó. Demanar una entrevista amb el referit senyor sobre el fet hauria estat absurd, irrealitzable. I és llavors que em vaig acostar a Joan Estelrich, per si fos possible parlar-ne. Ara bé: el més curiós és que em féu una rebuda agradable que no vaig arribar a comprendre, essent, com era jo, un periodista incipient i vulgar.
El senyor Estelrich em parlà de la creació de la F.B.M. en dues classes de maneres. Primer, d’una manera insignificant i normalíssima, que és com ho vaig publicar al diari, primer que ningú i amb un resulta absolutament real. Però després me’n donà una altra explicació, més complicada que no he publicat mai.
-La idea, la il·lusió per crear la F.B.M., prové del senyor Francesc Cambó. Aquesta Fundació neix amb una humilitat total. Som molt poca cosa, potser res. ¿Com és possible d’arribar al que han fet els editors de Leipzig, sobretot Tauchnitz, en l’edició dels escriptors antics? Ho han editat tot, fins les més grans banalitats i els autors que han estat més trossejats. I el que ha fet Clarendon Press a Anglaterra; i la Fundació Budé a França, i l’editorial clàssica nord-americana. Són els italians els qui potser han treballat més en aquest sentit, però ho han fet sense tenir un organisme central. Hem de començar humilment, sense cap orgull, d’una manera relativament possible.
-D’acord. He vist que han publicat un paper amb el nom dels classicitzants del país. ¿Vostè creu, senyor Estelrich, que aquest senyors col·laboraran en la Fundació?
-Alguns, pocs, sí. Altres, no. Ésser classicitzant en aquest país no vol dir res. És una ocupació certament rara, però com una alta. Son catedràtics, professors, etc. I així passen els anys. Si algun d’aquests elements ens ajuda, li quedarem molt agraïts. Que no ho faran tots és segur. Nosaltres ens atindrem al que es produirà. Primer de tot, la humilitat.
-Quin propòsit ha tingut el senyor Cambó creant la Fundació Bernat Metge en aquest país?
-El senyor Cambó m’ha dit, algunes vegades, que aquest país de Catalunya, tan petit i pobre, amb una agricultura arcaica, té una indubtable força comercial i industrial. Ara bé: no existeix cap possibilitat que aquesta gent del país i en general les persones cultivades coneguin els autors antics. Aquest autors antics ho han dit tot, ho han escrit tot, ho han expressat tot. La qüestió és veure, adonar-se que aquesta vida fa molts anys que dura i que creure que acaba de començar és una considerable bestiesa ignorant i insuportable. S’aconseguirà que la gent entri en aquesta història elemental? Jo no he estat mai profeta, però em penso que alguna cosa s’aconseguirà.
...
Jo em dedicava al periodisme. Havia sentit dir que s’havia creat la F.B.M. (Fundació Bernat Metge), per a l’edició de clàssics grecs i llatins, i que el senyor Estelrich en seia el director. A mi e sembla que el primer de donar aquesta notícia seria potser útil. En periodisme hi ha una cosa bàsica: ser el primer a donar les notícies per vagues que siguin, i de vegades en gran part inventades. En tot cas, aquest fet, me’l donaren els tècnics. M’asseguraren que la idea de crear la F. B. M. provenia del senyor Cambó. Demanar una entrevista amb el referit senyor sobre el fet hauria estat absurd, irrealitzable. I és llavors que em vaig acostar a Joan Estelrich, per si fos possible parlar-ne. Ara bé: el més curiós és que em féu una rebuda agradable que no vaig arribar a comprendre, essent, com era jo, un periodista incipient i vulgar.
El senyor Estelrich em parlà de la creació de la F.B.M. en dues classes de maneres. Primer, d’una manera insignificant i normalíssima, que és com ho vaig publicar al diari, primer que ningú i amb un resulta absolutament real. Però després me’n donà una altra explicació, més complicada que no he publicat mai.
-La idea, la il·lusió per crear la F.B.M., prové del senyor Francesc Cambó. Aquesta Fundació neix amb una humilitat total. Som molt poca cosa, potser res. ¿Com és possible d’arribar al que han fet els editors de Leipzig, sobretot Tauchnitz, en l’edició dels escriptors antics? Ho han editat tot, fins les més grans banalitats i els autors que han estat més trossejats. I el que ha fet Clarendon Press a Anglaterra; i la Fundació Budé a França, i l’editorial clàssica nord-americana. Són els italians els qui potser han treballat més en aquest sentit, però ho han fet sense tenir un organisme central. Hem de començar humilment, sense cap orgull, d’una manera relativament possible.
-D’acord. He vist que han publicat un paper amb el nom dels classicitzants del país. ¿Vostè creu, senyor Estelrich, que aquest senyors col·laboraran en la Fundació?
-Alguns, pocs, sí. Altres, no. Ésser classicitzant en aquest país no vol dir res. És una ocupació certament rara, però com una alta. Son catedràtics, professors, etc. I així passen els anys. Si algun d’aquests elements ens ajuda, li quedarem molt agraïts. Que no ho faran tots és segur. Nosaltres ens atindrem al que es produirà. Primer de tot, la humilitat.
-Quin propòsit ha tingut el senyor Cambó creant la Fundació Bernat Metge en aquest país?
-El senyor Cambó m’ha dit, algunes vegades, que aquest país de Catalunya, tan petit i pobre, amb una agricultura arcaica, té una indubtable força comercial i industrial. Ara bé: no existeix cap possibilitat que aquesta gent del país i en general les persones cultivades coneguin els autors antics. Aquest autors antics ho han dit tot, ho han escrit tot, ho han expressat tot. La qüestió és veure, adonar-se que aquesta vida fa molts anys que dura i que creure que acaba de començar és una considerable bestiesa ignorant i insuportable. S’aconseguirà que la gent entri en aquesta història elemental? Jo no he estat mai profeta, però em penso que alguna cosa s’aconseguirà.
...
La Fundació Bernat Metge
El senyor Estelrich vivia en una pensió del mateix carrer Pelayo en que jo tenia la casa de dispeses, cèntrica, desordenada i magra. En aquest carrer la riada humana és fabulosa. La casa era a tocar d’una travessia curta i ràpida que va al carrer de Tallers. La casa era més amunt del carrer. Molt a prop de la plaça de la Universitat, i semblava un establiment petit i agradable. En definitiva érem veïns de carrer i un dia o altre ens havíem de trobar.
De vista, ja el coneixia. No era pas un jove d’una alçada desmesurada. No era no eixarreït ni excessivament gras. Era el que els italians en diuen un angelotto, de carnalitat més aviat intensa però sense res excessiu. No portava mai barret: cabells curts però esborrifats. Coll curt. Vestia sempre de fosc: corbata assegurada. Faccions rialleres sempre comprensives. Parlava sempre el llenguatge, però de vegades deixava anar una paraula mallorquina més exacta. Sabia tan bé el mallorquí, que fins i tot hi sabia renegar –de broma, naturalment, però amb eficàcia. Renegar, en mallorquí, és complicat. Sabates enllustrades. Tot això, ho hauria de posar després d’haver-lo conegut. Ho he posat així perquè m’ha semblat de més resultats.
...
Josep Pla: “El carrer de Pelayo”, dins Darrers escrits.
Deixo només el principi d’aquest escrit de Pla sense cap interès remarcable, però no dubteu que continuaré transcrivint la resta, encara que segurament ho faré en lliuraments a Planisferis. I aquí és quan algú es podria preguntar per què em sembla interessant parlar d’Estelrich...
He deixat aquests punts suspensius per veure si ho endevinàveu. Doncs sí, aquesta setmana acaba de sortir als quioscos el primer volum d’una tria de cinquanta dels clàssics de la Bernat Metge. Jo no hagués triat Sòfocles per començar, perquè pot espantar el personal, sinó alguna altra obra que presentés reflexions diverses a petites dosis, però no he estat consultat i tampoc no sé els criteris editorials. De tota manera em sembla una notícia excel·lent aquest intent d’apropar els clàssics a tothom, en edició bilingüe i a uns 13 euros. Ja es veurà com funciona aquesta iniciativa: si es veu molta gent pel metro, en les sales d’espera, en els bancs dels parcs, en els autobusos, aquí i allà, passant pàgines. Ja es veurà si els comentaristes blocaires –els dels diaris i revistes no ho faran- parlen dels seus descobriments llatins, de com tot canvia i res no canvia. Ja es veurà...
Ah, sí, Estelrich! A part d’aquest text, que jo sàpiga Pla li va dedicar un Homenot de la primera sèrie amb moltíssims més clars que obscurs, cosa que tractant-se de Pla ja és dir. Com sabeu, Estelrich havia nascut a Felanitx el 1896, el seu pare era guàrdia civil... Bé, anem al cas, Pla diu que la seva primera entrevista periodística la va fer a aquest personatge, i aquest personatge va ser el primer director de la Fundació Bernat Metge. L’entrevista de Pla va ser una exclusiva que parlava de la fundació i de la funció dels clàssics abans que es publiqués la primera obra: De la natura, de Lucreci. El text de Pla que es publicà als Darrers escrits és més extens, més detallat, més íntim, i ideològicament força interessant. Així doncs, de pròxima transcripció.
(extret de saragatona)
De vista, ja el coneixia. No era pas un jove d’una alçada desmesurada. No era no eixarreït ni excessivament gras. Era el que els italians en diuen un angelotto, de carnalitat més aviat intensa però sense res excessiu. No portava mai barret: cabells curts però esborrifats. Coll curt. Vestia sempre de fosc: corbata assegurada. Faccions rialleres sempre comprensives. Parlava sempre el llenguatge, però de vegades deixava anar una paraula mallorquina més exacta. Sabia tan bé el mallorquí, que fins i tot hi sabia renegar –de broma, naturalment, però amb eficàcia. Renegar, en mallorquí, és complicat. Sabates enllustrades. Tot això, ho hauria de posar després d’haver-lo conegut. Ho he posat així perquè m’ha semblat de més resultats.
...
Josep Pla: “El carrer de Pelayo”, dins Darrers escrits.
Deixo només el principi d’aquest escrit de Pla sense cap interès remarcable, però no dubteu que continuaré transcrivint la resta, encara que segurament ho faré en lliuraments a Planisferis. I aquí és quan algú es podria preguntar per què em sembla interessant parlar d’Estelrich...
He deixat aquests punts suspensius per veure si ho endevinàveu. Doncs sí, aquesta setmana acaba de sortir als quioscos el primer volum d’una tria de cinquanta dels clàssics de la Bernat Metge. Jo no hagués triat Sòfocles per començar, perquè pot espantar el personal, sinó alguna altra obra que presentés reflexions diverses a petites dosis, però no he estat consultat i tampoc no sé els criteris editorials. De tota manera em sembla una notícia excel·lent aquest intent d’apropar els clàssics a tothom, en edició bilingüe i a uns 13 euros. Ja es veurà com funciona aquesta iniciativa: si es veu molta gent pel metro, en les sales d’espera, en els bancs dels parcs, en els autobusos, aquí i allà, passant pàgines. Ja es veurà si els comentaristes blocaires –els dels diaris i revistes no ho faran- parlen dels seus descobriments llatins, de com tot canvia i res no canvia. Ja es veurà...
Ah, sí, Estelrich! A part d’aquest text, que jo sàpiga Pla li va dedicar un Homenot de la primera sèrie amb moltíssims més clars que obscurs, cosa que tractant-se de Pla ja és dir. Com sabeu, Estelrich havia nascut a Felanitx el 1896, el seu pare era guàrdia civil... Bé, anem al cas, Pla diu que la seva primera entrevista periodística la va fer a aquest personatge, i aquest personatge va ser el primer director de la Fundació Bernat Metge. L’entrevista de Pla va ser una exclusiva que parlava de la fundació i de la funció dels clàssics abans que es publiqués la primera obra: De la natura, de Lucreci. El text de Pla que es publicà als Darrers escrits és més extens, més detallat, més íntim, i ideològicament força interessant. Així doncs, de pròxima transcripció.
(extret de saragatona)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
