FBM (III): "...haver de començar cada dia és horrible"

No crec que calgui afegir res, la cosa és clara. Que al Fundació duri més o menys, que els clàssics que ho han dit tot es llegeixin me´s o menys, és una qüestió secundària. No s'hi pot fer res si un vol començar cada dia.

-La Fundació de la “Bernat Metge” només té un propòsit: demostrar a les persones cultivades del nostre país, als seus elements comercials i industrials, que en el món s’ha produït tot, que s’hi ha dit tot, que s’hi ha escrit la totalitat. És a dir: la finalitat de la F.B.M. és crear una continuació. Si no es té un testimoni –el que sigui- d’una vida humana permanent, es produeix una situació terrible! Tenir la sensació d’haver de començar sempre, cada dia, hi ha res més desagradable? Ara bé: el coneixement dels clàssics és el que evita aquestes animalades selvàtiques i posa les coses en el seu autèntic sentit. La publicació dels autors antics té aquesta finalitat autèntica. Els autors antics ho han dit tot, ho han descrit tot, han fet una obra immensa i en molts aspectes insuperada. Tot aquest món s’ha de veure i, en aquest sentit, l’edició dels clàssics pot ser d’una utilitat immensa.

-Senyor Estelrich, esteu fent una apologia del regrés...

-Dels regrés, no! De la permanència, sí! La utilitat dels antics és enorme! És enorme sobretot des del punt de vista de la intel·ligència, de la comprensió, de la nostra vida. El salvatge és el qui no té passat, o el qui l’ignora, o el qui no en pot tenir la menor referència. No es tracta de viure al dia, es tracta de viure com sempre. Cada dia hi ha més gent interessada en aquest sentit. Haver de començar cada dia és horrible. No en dubti ni un moment.

-D’acord, Ja no en dubtot ni un moment.

-Gràcies! La qüestió és no caure en la salvatgeria, en un futur en què ningú no sap el que l’espera; del nostre passat, només en poden donar una idea detallada i autèntica els autors antics.

-És que per ara no ha estat pas gaire agradable.

-Segur, però hi ha hagut homes i dones i, per tant, no hi ha hagut, ni hi ha, més cera que la que crema! D’aquest terrible fet, és difícil, probablement impossible, de sortir-ne; s’ha de fer el que es pugui, i l’edició dels clàssics, en la nostra llengua –cosa que mai no havia existit- pot ser més o menys positiva.

..................


-De tota manera, l’edició dels clàssics no deu pas ser un treball facilíssim...

-Què vol que sigui! En aquest país, no hi ha cap precedent. Si ens en sortim –jo sempre he estat optimista-, serà segurament l’esforç més gros d’allò que ara s’anomena cultura d’aquest país. Ara, s’ha de fer o al menys intenta fer-ho.

Es produeix una petita pausa i després el senyor Estelrich em diu:

-El primer llibre que sortirà de la col·lecció serà el del poeta llatí Lucreci “De rerum natura”, el qual ha estat magníficament traduït pel professor Balcells de la Universitat de Barcelona. Res a dir sobre la traducció:perfecta. És un poeta considerable, de gran categoria, extremament crític. Vull dir no gaire festiu. En seguiran d’altres...

................

-Durarà la Fundació? En aquest país no dura mai res. Tot fuig, tot cau, to s’esvaeix.

-Farem el que sigui possible... –em diu sempre rient.

I aquest fou el senyor Joan Estelrich que vaig conèixer inicialment.