Em resisteixo a acabar el record de Riba sense transcriure un fragment d'una conversa que Pla té amb J. M. Carles Tolrà. No afegeixo cap comentari.
-Tradueixo l'Odissea al català, amb tota la fidelitat que m'és possible i en un català còmode i intel·ligible. Sobre l'Odissea us diré que al meu entendre Victor Bérard veié les coses molt bé. Hi ha molts de versos interpolats, afegits, que no són homèrics. La traducció de Riba és considerada intocable. Riba és considerat un pontífex. És com totes les traduccions professorals: horrible. La traducció de Riba és basa en el fet que el traductor vol fer hexàmetres. Això l'allunya de la fidelitat. (Posa diferents exemples.) Quina necessitat tenia Riba de fer versos? Havia simplement de traduir. No us penseu pas que la traducció de Bérard sigui millor. És rarament fidel. Gairebé totes les traduccions al francès no donen l'autor traduït. Les traduccions al francès semblen purament destinades a demostrar com hauria escrit l'autor si hagués escrit en francès. Fa riure. Riba era noucentista. Escrivia un català amb unes frases que semblen filferros torts. És una literatura estranyíssima que no es llegirà mai per gust, fatigosíssima. (tanca els ulls, les faccions se li crispen lleugerament i es posa a riure.) Ja sé que l'Odissea us agrada i que heu parlat molt de Bérard...
Josep Pla. Notes per a Sílvia.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Notes per a Sílvia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Notes per a Sílvia. Mostrar tots els missatges
dijous, 23 de juliol del 2009
divendres, 9 de gener del 2009
els orígens de la cuina de Pla
M’he menjat tots els àpats de les festes de Nadal a l’Empordanet. Cap sorpresa, cap novetat important si exceptuem que no hi ha hagut durant els quatre dies espatlla de xai i que en dues menjades va aparèixer una misteriosa i senzilla amanida de ruca que si voleu us concreto en qualsevol moment, i si no em dieu res potser també.
Aquí, al nord, m’és plaent, però també inevitable, llegir Pla, sobretot perquè la meva biblioteca personal conté molt poca cosa a més de la seva obra completa. I no voldria deixar passar l’ocasió per retallar-vos dos fragments de l’escriptor sobre la cuina. Com que em trobo en un dels meus estat habituals de mandra i sé que reincidiré en els aspectes gastronòmics planians, m’estalviaré de moment qualsevol comentari o valoració dels textos, tot i que no dubteu que agrairé qualsevol col·laboració o suggeriment de la vostra part.
I ara que som en aquest punt, diré que jo, que he escrit tants papers sobre la cuina, no he menjat mai res. Després de la guerra civil, el professor Vicens i Vives, vista la falta d’alimentació que hi havia en aquest país –tot era escàs, car (hi havia estraperlo) i dolent- m’induí a escriure articles (que és el que feia) incitant la gent a favor dels plaers culinaris. “La situació és indescriptible –em deia Vicens-. La gent no menja res. Hauria de menjar més. El panorama humà quedarà reduït a una misèria total. S’ha d’evitar de tota manera.” Em semblà molt bé. I així vaig començar a escriure articles sobre la cuina. I així ha resultat que jo he escrit sobre la cuina, sempre suposant que la cuina és una pura il·lusió de l’esperit.
Josep Pla. Notes per a Sílvia.
No se m’hauria ocorregut mai que jo m’havia d’ocupar d’alimentació, de cuina, de crear una il·lusió gastronòmica. No en tenia ni la menor idea. Ho vaig fer molt malament, és clar. Vaig insistir, naturalment. Vicens fou un home que s’ho mereixia tot. Anava quedant satisfet amb la seva insinuació. Férem el que poguérem. Amb algun resultat. L’important era crear la pau. Al final editàrem, en aquesta Obra Completa, “El que hem menjat” que no és més que un record de la cuina arcaica i popular d’aquest país, que és la que personalment m’agrada. Després d’aquest estrany començament, al cap d’uns quants anys, la gastronomia, a tota la península, fou exaltada. Perdonin la immodèstia del record, però no n’hi ha hagut d’altre. En la irracionalitat de la naturalesa i de la vida, tot el que és positiu i productiu és real. Ah! Vicens! Us he fet perdre moltes estones, però el record que m’heu deixat és permanent. En aquest llibre, encara hi ha records del que hem menjat. No he estat mai interessat en aquestes històries: no he estat mai un gourmet ni un gormand.
Josep Pla. Darrers escrits.
Aquí, al nord, m’és plaent, però també inevitable, llegir Pla, sobretot perquè la meva biblioteca personal conté molt poca cosa a més de la seva obra completa. I no voldria deixar passar l’ocasió per retallar-vos dos fragments de l’escriptor sobre la cuina. Com que em trobo en un dels meus estat habituals de mandra i sé que reincidiré en els aspectes gastronòmics planians, m’estalviaré de moment qualsevol comentari o valoració dels textos, tot i que no dubteu que agrairé qualsevol col·laboració o suggeriment de la vostra part.
I ara que som en aquest punt, diré que jo, que he escrit tants papers sobre la cuina, no he menjat mai res. Després de la guerra civil, el professor Vicens i Vives, vista la falta d’alimentació que hi havia en aquest país –tot era escàs, car (hi havia estraperlo) i dolent- m’induí a escriure articles (que és el que feia) incitant la gent a favor dels plaers culinaris. “La situació és indescriptible –em deia Vicens-. La gent no menja res. Hauria de menjar més. El panorama humà quedarà reduït a una misèria total. S’ha d’evitar de tota manera.” Em semblà molt bé. I així vaig començar a escriure articles sobre la cuina. I així ha resultat que jo he escrit sobre la cuina, sempre suposant que la cuina és una pura il·lusió de l’esperit.
Josep Pla. Notes per a Sílvia.
No se m’hauria ocorregut mai que jo m’havia d’ocupar d’alimentació, de cuina, de crear una il·lusió gastronòmica. No en tenia ni la menor idea. Ho vaig fer molt malament, és clar. Vaig insistir, naturalment. Vicens fou un home que s’ho mereixia tot. Anava quedant satisfet amb la seva insinuació. Férem el que poguérem. Amb algun resultat. L’important era crear la pau. Al final editàrem, en aquesta Obra Completa, “El que hem menjat” que no és més que un record de la cuina arcaica i popular d’aquest país, que és la que personalment m’agrada. Després d’aquest estrany començament, al cap d’uns quants anys, la gastronomia, a tota la península, fou exaltada. Perdonin la immodèstia del record, però no n’hi ha hagut d’altre. En la irracionalitat de la naturalesa i de la vida, tot el que és positiu i productiu és real. Ah! Vicens! Us he fet perdre moltes estones, però el record que m’heu deixat és permanent. En aquest llibre, encara hi ha records del que hem menjat. No he estat mai interessat en aquestes històries: no he estat mai un gourmet ni un gormand.
Josep Pla. Darrers escrits.
dijous, 25 de desembre del 2008
Dels àpats i les lectures de Nadal
Entenc que cal començar pel principi, i aquest era el propòsit, però, ¿què és la vida sinó un desgavell de principis interromputs, de desenllaços oberts o tancats o reiterats, de desenvolupaments infinits –o tot el contrari? Per altra banda, no és Nadal –qualsevol Nadal- un bon principi tant pels defensors com pels detractors de la data?
Ahir, 24 de desembre de 1961, vaig sopar amb Josep Martinell al Restaurant Reig de Palafrugell. Vaig penjar una dotzena d’ostres que em feren potser mal. En el curs de la nit vaig tenir tots els símptomes premonitoris del tifus de 1942 –vòmit i diarrea. La tarda de nadal m’he trobat millor. He menjat una sopa de farigola. Després Teresa ha marxat a la vila a passar la diada amb la família. He quedat absolutament sol a casa. He passat un Nadal deliciós, al llit, llegint i dormint a estones. Incomparable, memorable Nadal de 1961!
Josep Pla. Notes per a Sílvia.
Bon Nadal! Vigileu els àpats!
Ahir, 24 de desembre de 1961, vaig sopar amb Josep Martinell al Restaurant Reig de Palafrugell. Vaig penjar una dotzena d’ostres que em feren potser mal. En el curs de la nit vaig tenir tots els símptomes premonitoris del tifus de 1942 –vòmit i diarrea. La tarda de nadal m’he trobat millor. He menjat una sopa de farigola. Després Teresa ha marxat a la vila a passar la diada amb la família. He quedat absolutament sol a casa. He passat un Nadal deliciós, al llit, llegint i dormint a estones. Incomparable, memorable Nadal de 1961!
Josep Pla. Notes per a Sílvia.
Bon Nadal! Vigileu els àpats!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
