dijous, 19 de febrer del 2009

Un homenot: Pompeu Fabra

Avui, per celebrar l'aniversari de Pompeu Fabra, faré un extra al bloc i deixaré un fragment de l'Homenot que Pla li va dedicar.


Pompeu Fabra s'extingí a Prada (Conflent) l'any 1948.
La seva mort significà la desaparició del català més important del nostre temps. Fabra ha estat el català més important del nostre temps perquè és l'únic ciutadà d'aquest país, en aquesta època, que, havent-se proposat d'obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d'una manera explícita i indiscutible. En aquest sentit no hi ha ningú més que s'hi pugui comparar. El destí de Fabra ha estat únic, gloriós, exclusiu. Feia molts anys, feia moltes dotzenes d'anys, que no s'havia produït en el nostre país un cas semblant. En el nostre temps concretament totes les empreses de caràcter col·lectiu i els homes que s'hi posaren davant tingueren un destí mancat, foren emportats avall per una catàstrofe sense precedents. De l'inenarrable, fabulós naufragi, només queda dempeus una obra i una figura: la figura i l'obra de Pompeu Fabra.
[...]
D'entrada semblava un senyor d'una normalitat absoluta - un senyor de mitja estatura, flac, ossat, rigorosament afaitat, d'ulls blavissos però intensos, d'una presència modesta però real, vestit de gris, que alternava amb el blau marí quan es mudava, d'un acolliment amable però caut i circumspecte, d'una total simplicitat, desproveït de gesticulació, mancat de pintoresc, silenciós, pausat, lent, en fi, un senyor que fumava en pipa amb el millor tabac ros que podia obtenir.
Llavors vivia a Badalona. Els dies feiners venia a Barcelona amb el tramvia. Dedicava una determinada quantitat d'hores a les seves obligacions - l'Institut, les lliçons, etc.- i cap al tard es deixava caure a l'Ateneu. De vegades pujava a la biblioteca un moment per veure un llibre o per escriure -un torterol de fum fidel i mandrós darrera l'orella- un d'aquells curtíssims, prodigiosos papers que publicava, amb gran èxit, en un diari del matí titulats genèricament "Converses Filològiques". Després baixava a la penya i s'asseia amb l'evident satisfacció de l'home un mica fatigat que pot reposar una estona. [...] Quedàvem uns quants periodistes que, treballant a la nit, teníem les tardes lliures. Com que jo era un d'aquests, vaig poder parlar amb Fabra moltes hores, mentre davant d'una cervesa, fumant una pipa, esperava l'hora de tornar a agafar el tramvia.
Al cap d'unes hores de parlar-hi us adonàveu d'una cosa: de l'atracció que Fabra tenia. No era pas que entre Fabra i el seu interlocutor es trenqués cap forma de glaç. No. La relació és mantenia sempre igual, com el primer dia: circumspecta, cauta, una mica distant. Era simplement que a mesura que l'anàveu tractant, us sentíeu, al seu costat, cada vegada més bé. Era el tracte agradable, confortable, net, clar, precís, que Fabra tenia, que us anava guanyant lentament. Com que la seva dialèctica social no disposava de cap element pintoresc ni de cap escafarall anímic, hauria estat difícil de dir que era un home simpàtic a la moda del país. Però tampoc no és pot dir que no fos assequible. Era simplement que la seva simpatia tenia un altre origen. Era la seva calma, la seva activa lentitud, la invariabilitat del seu humor, l'absoluta seguretat que donava que tot el que deia ho hauria pogut fonamentar, el que feia que la seva persona irradiés una sensació de benestar gairebé físic. Jo us asseguro que en aquella Barcelona del temps de què parlo, plena d'infatigables tabalots, de tristos frenètics, d'improvisats sense pes, trobar un home com Fabra, un home que no parava mai del que no sabia, feia un gran efecte. En aquest punt la seva figura era tan singular, que a mesura que el diàleg anava durant arribàveu a tenir la percepció que Fabra us estalviaria absolutament que us arribés de la seva part un qualsevol estirabot impensat o una qualsevol ximpleria. En aquest sentit el seu tracte era deliciós, com una convalescència. era tranquil·litzador, segur, positiu. I era, encara, un contacte a través del qual sempre s'aprenia.
[...]
Sobre els anys de Bilbao de Pompeu Fabra, Unamuno contava una anècdota que és molt significativa per a donar a entendre la seva ironia de pince-sans-rire. Un dia, Unamuno i Fabra anaren a fer una visita al noviciat de l'orde dels jesuïtes, a Loiola. El rector de la casa volgué acompanyar-los personalment. Els jesuïtes pretenen (deia el rector de Salamanca), com ja es prou sabut, que en la seva religió jesuítica, com afirmaven els autors del XVII, hi ha els homes més intel·ligents de cada moment. El rector deia:
-Fijese usted, don Miguel, en las caras de los muchachos... ¡Qué finura, qué raza, qué inteligencia!
I, en efecte, hi havia estudiants que semblaven intel·ligents i que potser no ho eren tant com semblaven. I n'hi havia que no ho semblaven tant i potser ho eren positivament. I també n'hi havia alguns que presentaven un aire d'espesseïment molt visible.
-¿Vostè creu, pare rector -preguntà amb això Unamuno assenyalant-ne un d'aquells darrers-, que aquest xicot té l'aire molt intel·ligent? No prejutjo res, és clar. Ho dic simplement per les aparences...
-Home... en efecte... potser... -digué el pare rector, notòriament empallegat.
Es produí una pausa lleugerament incòmoda.
-És igual, no es preocupi. Aquest el deuen tenir destinat a màrtir de la Xina... -digué Fabra amb una perfecta naturalitat, amb el petit somriure del que torna a reprendre el diàleg, sense recalcar cap paraula, com si parlés del temps.
Unamuno esperà la reacció del pare rector amb un posat lleugerament estamordit. El pare rector, després d'un moment de perplexitat, considerà que la frase de Fabra tenia una gràcia molt viva.

Josep Pla. "Pompeu Fabra", dins Homenots. Primera sèrie, 1948

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Gracies per intiresnuyu iformatsiyu

p ha dit...

Ja veus, anar fent. Gràcies a tu per passar.