diumenge, 25 de gener de 2009

FBM (III): "...haver de començar cada dia és horrible"

No crec que calgui afegir res, la cosa és clara. Que al Fundació duri més o menys, que els clàssics que ho han dit tot es llegeixin me´s o menys, és una qüestió secundària. No s'hi pot fer res si un vol començar cada dia.

-La Fundació de la “Bernat Metge” només té un propòsit: demostrar a les persones cultivades del nostre país, als seus elements comercials i industrials, que en el món s’ha produït tot, que s’hi ha dit tot, que s’hi ha escrit la totalitat. És a dir: la finalitat de la F.B.M. és crear una continuació. Si no es té un testimoni –el que sigui- d’una vida humana permanent, es produeix una situació terrible! Tenir la sensació d’haver de començar sempre, cada dia, hi ha res més desagradable? Ara bé: el coneixement dels clàssics és el que evita aquestes animalades selvàtiques i posa les coses en el seu autèntic sentit. La publicació dels autors antics té aquesta finalitat autèntica. Els autors antics ho han dit tot, ho han descrit tot, han fet una obra immensa i en molts aspectes insuperada. Tot aquest món s’ha de veure i, en aquest sentit, l’edició dels clàssics pot ser d’una utilitat immensa.

-Senyor Estelrich, esteu fent una apologia del regrés...

-Dels regrés, no! De la permanència, sí! La utilitat dels antics és enorme! És enorme sobretot des del punt de vista de la intel·ligència, de la comprensió, de la nostra vida. El salvatge és el qui no té passat, o el qui l’ignora, o el qui no en pot tenir la menor referència. No es tracta de viure al dia, es tracta de viure com sempre. Cada dia hi ha més gent interessada en aquest sentit. Haver de començar cada dia és horrible. No en dubti ni un moment.

-D’acord, Ja no en dubtot ni un moment.

-Gràcies! La qüestió és no caure en la salvatgeria, en un futur en què ningú no sap el que l’espera; del nostre passat, només en poden donar una idea detallada i autèntica els autors antics.

-És que per ara no ha estat pas gaire agradable.

-Segur, però hi ha hagut homes i dones i, per tant, no hi ha hagut, ni hi ha, més cera que la que crema! D’aquest terrible fet, és difícil, probablement impossible, de sortir-ne; s’ha de fer el que es pugui, i l’edició dels clàssics, en la nostra llengua –cosa que mai no havia existit- pot ser més o menys positiva.

..................


-De tota manera, l’edició dels clàssics no deu pas ser un treball facilíssim...

-Què vol que sigui! En aquest país, no hi ha cap precedent. Si ens en sortim –jo sempre he estat optimista-, serà segurament l’esforç més gros d’allò que ara s’anomena cultura d’aquest país. Ara, s’ha de fer o al menys intenta fer-ho.

Es produeix una petita pausa i després el senyor Estelrich em diu:

-El primer llibre que sortirà de la col·lecció serà el del poeta llatí Lucreci “De rerum natura”, el qual ha estat magníficament traduït pel professor Balcells de la Universitat de Barcelona. Res a dir sobre la traducció:perfecta. És un poeta considerable, de gran categoria, extremament crític. Vull dir no gaire festiu. En seguiran d’altres...

................

-Durarà la Fundació? En aquest país no dura mai res. Tot fuig, tot cau, to s’esvaeix.

-Farem el que sigui possible... –em diu sempre rient.

I aquest fou el senyor Joan Estelrich que vaig conèixer inicialment.

dijous, 22 de gener de 2009

FBM (II) "... aquesta vida fa molts anys que dura"

Continuo l'article de Pla sobre els orígens i la finalitat de la Bernat Metge començat al post anterior:

Jo em dedicava al periodisme. Havia sentit dir que s’havia creat la F.B.M. (Fundació Bernat Metge), per a l’edició de clàssics grecs i llatins, i que el senyor Estelrich en seia el director. A mi e sembla que el primer de donar aquesta notícia seria potser útil. En periodisme hi ha una cosa bàsica: ser el primer a donar les notícies per vagues que siguin, i de vegades en gran part inventades. En tot cas, aquest fet, me’l donaren els tècnics. M’asseguraren que la idea de crear la F. B. M. provenia del senyor Cambó. Demanar una entrevista amb el referit senyor sobre el fet hauria estat absurd, irrealitzable. I és llavors que em vaig acostar a Joan Estelrich, per si fos possible parlar-ne. Ara bé: el més curiós és que em féu una rebuda agradable que no vaig arribar a comprendre, essent, com era jo, un periodista incipient i vulgar.

El senyor Estelrich em parlà de la creació de la F.B.M. en dues classes de maneres. Primer, d’una manera insignificant i normalíssima, que és com ho vaig publicar al diari, primer que ningú i amb un resulta absolutament real. Però després me’n donà una altra explicació, més complicada que no he publicat mai.

-La idea, la il·lusió per crear la F.B.M., prové del senyor Francesc Cambó. Aquesta Fundació neix amb una humilitat total. Som molt poca cosa, potser res. ¿Com és possible d’arribar al que han fet els editors de Leipzig, sobretot Tauchnitz, en l’edició dels escriptors antics? Ho han editat tot, fins les més grans banalitats i els autors que han estat més trossejats. I el que ha fet Clarendon Press a Anglaterra; i la Fundació Budé a França, i l’editorial clàssica nord-americana. Són els italians els qui potser han treballat més en aquest sentit, però ho han fet sense tenir un organisme central. Hem de començar humilment, sense cap orgull, d’una manera relativament possible.

-D’acord. He vist que han publicat un paper amb el nom dels classicitzants del país. ¿Vostè creu, senyor Estelrich, que aquest senyors col·laboraran en la Fundació?

-Alguns, pocs, sí. Altres, no. Ésser classicitzant en aquest país no vol dir res. És una ocupació certament rara, però com una alta. Son catedràtics, professors, etc. I així passen els anys. Si algun d’aquests elements ens ajuda, li quedarem molt agraïts. Que no ho faran tots és segur. Nosaltres ens atindrem al que es produirà. Primer de tot, la humilitat.

-Quin propòsit ha tingut el senyor Cambó creant la Fundació Bernat Metge en aquest país?

-El senyor Cambó m’ha dit, algunes vegades, que aquest país de Catalunya, tan petit i pobre, amb una agricultura arcaica, té una indubtable força comercial i industrial. Ara bé: no existeix cap possibilitat que aquesta gent del país i en general les persones cultivades coneguin els autors antics. Aquest autors antics ho han dit tot, ho han escrit tot, ho han expressat tot. La qüestió és veure, adonar-se que aquesta vida fa molts anys que dura i que creure que acaba de començar és una considerable bestiesa ignorant i insuportable. S’aconseguirà que la gent entri en aquesta història elemental? Jo no he estat mai profeta, però em penso que alguna cosa s’aconseguirà.

...

La Fundació Bernat Metge

El senyor Estelrich vivia en una pensió del mateix carrer Pelayo en que jo tenia la casa de dispeses, cèntrica, desordenada i magra. En aquest carrer la riada humana és fabulosa. La casa era a tocar d’una travessia curta i ràpida que va al carrer de Tallers. La casa era més amunt del carrer. Molt a prop de la plaça de la Universitat, i semblava un establiment petit i agradable. En definitiva érem veïns de carrer i un dia o altre ens havíem de trobar.

De vista, ja el coneixia. No era pas un jove d’una alçada desmesurada. No era no eixarreït ni excessivament gras. Era el que els italians en diuen un angelotto, de carnalitat més aviat intensa però sense res excessiu. No portava mai barret: cabells curts però esborrifats. Coll curt. Vestia sempre de fosc: corbata assegurada. Faccions rialleres sempre comprensives. Parlava sempre el llenguatge, però de vegades deixava anar una paraula mallorquina més exacta. Sabia tan bé el mallorquí, que fins i tot hi sabia renegar –de broma, naturalment, però amb eficàcia. Renegar, en mallorquí, és complicat. Sabates enllustrades. Tot això, ho hauria de posar després d’haver-lo conegut. Ho he posat així perquè m’ha semblat de més resultats.

...

Josep Pla: “El carrer de Pelayo”, dins Darrers escrits.


Deixo només el principi d’aquest escrit de Pla sense cap interès remarcable, però no dubteu que continuaré transcrivint la resta, encara que segurament ho faré en lliuraments a Planisferis. I aquí és quan algú es podria preguntar per què em sembla interessant parlar d’Estelrich...

He deixat aquests punts suspensius per veure si ho endevinàveu. Doncs sí, aquesta setmana acaba de sortir als quioscos el primer volum d’una tria de cinquanta dels clàssics de la Bernat Metge. Jo no hagués triat Sòfocles per començar, perquè pot espantar el personal, sinó alguna altra obra que presentés reflexions diverses a petites dosis, però no he estat consultat i tampoc no sé els criteris editorials. De tota manera em sembla una notícia excel·lent aquest intent d’apropar els clàssics a tothom, en edició bilingüe i a uns 13 euros. Ja es veurà com funciona aquesta iniciativa: si es veu molta gent pel metro, en les sales d’espera, en els bancs dels parcs, en els autobusos, aquí i allà, passant pàgines. Ja es veurà si els comentaristes blocaires –els dels diaris i revistes no ho faran- parlen dels seus descobriments llatins, de com tot canvia i res no canvia. Ja es veurà...

Ah, sí, Estelrich! A part d’aquest text, que jo sàpiga Pla li va dedicar un Homenot de la primera sèrie amb moltíssims més clars que obscurs, cosa que tractant-se de Pla ja és dir. Com sabeu, Estelrich havia nascut a Felanitx el 1896, el seu pare era guàrdia civil... Bé, anem al cas, Pla diu que la seva primera entrevista periodística la va fer a aquest personatge, i aquest personatge va ser el primer director de la Fundació Bernat Metge. L’entrevista de Pla va ser una exclusiva que parlava de la fundació i de la funció dels clàssics abans que es publiqués la primera obra: De la natura, de Lucreci. El text de Pla que es publicà als Darrers escrits és més extens, més detallat, més íntim, i ideològicament força interessant. Així doncs, de pròxima transcripció.

(extret de saragatona)

divendres, 9 de gener de 2009

els orígens de la cuina de Pla

M’he menjat tots els àpats de les festes de Nadal a l’Empordanet. Cap sorpresa, cap novetat important si exceptuem que no hi ha hagut durant els quatre dies espatlla de xai i que en dues menjades va aparèixer una misteriosa i senzilla amanida de ruca que si voleu us concreto en qualsevol moment, i si no em dieu res potser també.

Aquí, al nord, m’és plaent, però també inevitable, llegir Pla, sobretot perquè la meva biblioteca personal conté molt poca cosa a més de la seva obra completa. I no voldria deixar passar l’ocasió per retallar-vos dos fragments de l’escriptor sobre la cuina. Com que em trobo en un dels meus estat habituals de mandra i sé que reincidiré en els aspectes gastronòmics planians, m’estalviaré de moment qualsevol comentari o valoració dels textos, tot i que no dubteu que agrairé qualsevol col·laboració o suggeriment de la vostra part.

I ara que som en aquest punt, diré que jo, que he escrit tants papers sobre la cuina, no he menjat mai res. Després de la guerra civil, el professor Vicens i Vives, vista la falta d’alimentació que hi havia en aquest país –tot era escàs, car (hi havia estraperlo) i dolent- m’induí a escriure articles (que és el que feia) incitant la gent a favor dels plaers culinaris. “La situació és indescriptible –em deia Vicens-. La gent no menja res. Hauria de menjar més. El panorama humà quedarà reduït a una misèria total. S’ha d’evitar de tota manera.” Em semblà molt bé. I així vaig començar a escriure articles sobre la cuina. I així ha resultat que jo he escrit sobre la cuina, sempre suposant que la cuina és una pura il·lusió de l’esperit.

Josep Pla. Notes per a Sílvia.

No se m’hauria ocorregut mai que jo m’havia d’ocupar d’alimentació, de cuina, de crear una il·lusió gastronòmica. No en tenia ni la menor idea. Ho vaig fer molt malament, és clar. Vaig insistir, naturalment. Vicens fou un home que s’ho mereixia tot. Anava quedant satisfet amb la seva insinuació. Férem el que poguérem. Amb algun resultat. L’important era crear la pau. Al final editàrem, en aquesta Obra Completa, “El que hem menjat” que no és més que un record de la cuina arcaica i popular d’aquest país, que és la que personalment m’agrada. Després d’aquest estrany començament, al cap d’uns quants anys, la gastronomia, a tota la península, fou exaltada. Perdonin la immodèstia del record, però no n’hi ha hagut d’altre. En la irracionalitat de la naturalesa i de la vida, tot el que és positiu i productiu és real. Ah! Vicens! Us he fet perdre moltes estones, però el record que m’heu deixat és permanent. En aquest llibre, encara hi ha records del que hem menjat. No he estat mai interessat en aquestes històries: no he estat mai un gourmet ni un gormand.

Josep Pla. Darrers escrits.