els orígens de la cuina de Pla

M’he menjat tots els àpats de les festes de Nadal a l’Empordanet. Cap sorpresa, cap novetat important si exceptuem que no hi ha hagut durant els quatre dies espatlla de xai i que en dues menjades va aparèixer una misteriosa i senzilla amanida de ruca que si voleu us concreto en qualsevol moment, i si no em dieu res potser també.

Aquí, al nord, m’és plaent, però també inevitable, llegir Pla, sobretot perquè la meva biblioteca personal conté molt poca cosa a més de la seva obra completa. I no voldria deixar passar l’ocasió per retallar-vos dos fragments de l’escriptor sobre la cuina. Com que em trobo en un dels meus estat habituals de mandra i sé que reincidiré en els aspectes gastronòmics planians, m’estalviaré de moment qualsevol comentari o valoració dels textos, tot i que no dubteu que agrairé qualsevol col·laboració o suggeriment de la vostra part.

I ara que som en aquest punt, diré que jo, que he escrit tants papers sobre la cuina, no he menjat mai res. Després de la guerra civil, el professor Vicens i Vives, vista la falta d’alimentació que hi havia en aquest país –tot era escàs, car (hi havia estraperlo) i dolent- m’induí a escriure articles (que és el que feia) incitant la gent a favor dels plaers culinaris. “La situació és indescriptible –em deia Vicens-. La gent no menja res. Hauria de menjar més. El panorama humà quedarà reduït a una misèria total. S’ha d’evitar de tota manera.” Em semblà molt bé. I així vaig començar a escriure articles sobre la cuina. I així ha resultat que jo he escrit sobre la cuina, sempre suposant que la cuina és una pura il·lusió de l’esperit.

Josep Pla. Notes per a Sílvia.

No se m’hauria ocorregut mai que jo m’havia d’ocupar d’alimentació, de cuina, de crear una il·lusió gastronòmica. No en tenia ni la menor idea. Ho vaig fer molt malament, és clar. Vaig insistir, naturalment. Vicens fou un home que s’ho mereixia tot. Anava quedant satisfet amb la seva insinuació. Férem el que poguérem. Amb algun resultat. L’important era crear la pau. Al final editàrem, en aquesta Obra Completa, “El que hem menjat” que no és més que un record de la cuina arcaica i popular d’aquest país, que és la que personalment m’agrada. Després d’aquest estrany començament, al cap d’uns quants anys, la gastronomia, a tota la península, fou exaltada. Perdonin la immodèstia del record, però no n’hi ha hagut d’altre. En la irracionalitat de la naturalesa i de la vida, tot el que és positiu i productiu és real. Ah! Vicens! Us he fet perdre moltes estones, però el record que m’heu deixat és permanent. En aquest llibre, encara hi ha records del que hem menjat. No he estat mai interessat en aquestes històries: no he estat mai un gourmet ni un gormand.

Josep Pla. Darrers escrits.